Colmena (cuarta parte)
“(…). Creen ustedes que es fácil hinchar a un perro?”, decía el loco de Cervantes,(…)”. Así escribe Larra en uno de sus artículos. El idealista de Cervantes describió a un caballero andante basado en un familiar suyo que buscaba justicia en un mundo injusto, que se burlaba de él y de su criado. Un mundo revolucionario, pacífico, inexistente, crítico y conciliador , más o menos tan crítico como el propio Larra con su sociedad contemporánea.
Colmena (cuarta parte)
Las ciudades ideales han sido muchas y variadas a lo largo de la Historia. Roma Quadrata, Jerusalén celestial, de forma redondeada, un círculo perfecto, llevado a la realidad en el plano de la original Bagdad, Nínive, en Asiria, con sus calles rectas para reflejar en su plano el orden rígido y la autoridad del poder del NoIsshiakkum… Ciudades que por otra parte, implicaban incapacidades de actualización de ideologías y al mismo tiempo una voluntad de universalidad excluyentes. Incluso la propia Jerusalén celestial lo es. Jahveh es un dios guerrero en una época violenta. Se humanizó a través de su Hijo, Jesucristo, y finalmente en la época del gótico, a través del culto a María, lo que abrió en un modo u otro las puertas del Renacimiento italiano del Trecento italiano, a mi parecer.
Las urbes excluyentes, con un culto nacionalista como centro ideológico de vida son Espartas destinadas a su extinción. No evolucionan. Recordemos como en época de Roma, del Imperio, Esparta se había convertido en una reliquia a la que acudían los latinos a presenciar ritos tan curiosos y arcaicos para ellos cómo el del robo del queso sagrado entre dos grupos de jóvenes espartanos. Romanos que, por otra parte, habían laicizado y convertido en un espectáculo sangriento el sacrificio ritual que era el combate de gladiadores en el anfiteatro. Una extraña combinación, como la de la protestante Compañía de las Indias Orientales, cuyo lema era “Jesucristo es bueno, pero el dinero es mejor”.
El gótico y su estilo asociado a las catedrales, mezcolanza adaptativa, de la lucha y coexistencia entre dos enemigos en Tierra Santa por el control de una ciudad que era pensada como una mesa universal del Rey Arturo de Camelot es una imagen de como los idealismos perpetuos son fuente de conflicto y al mismo tiempo garantías de evolución, tal y cómo se llevó a cabo en la América conquistada por los españoles, que usaron las divinidades locales como fuente de cristianización de los nativos. También, estos idealismos pueden ser una imagen de Camelot, ya que esta palabra significa “pantano”, igual que Berlín, y puede ser una trampa mortal para quién crea en estas ideologías de modo inalterable. Arturo, con su nombre mixto, Osooso, en bretón y romano, es una misma imagen de personaje histórico legendario , de barroco bagdadí.
#Historia
#Idealismo
#LiteraturaUniversal
Do you think it’s easy to exaggerate?’ Cervantes’ madman once said, (...)”. So writes Larra in one of his articles. Cervantes’ idealist depicted a knight-errant based on a relative of his who sought justice in an unjust world that mocked him and his squire. A revolutionary, peaceful, non-existent, critical, and conciliatory world, more or less as critical as Larra himself was of his contemporary society.
Hive (Part Four)
Ideal cities have been many and varied throughout history. Roma Quadrata, heavenly Jerusalem, perfectly round, a perfect circle, brought to reality in the plan of the original Baghdad, Nineveh in Assyria, with its straight streets to reflect in its plan the rigid order and authority of the power of NoIsshiakkum... Cities that, on the other hand, implied an inability to update ideologies and at the same time a will for exclusive universality. Even heavenly Jerusalem itself is. Yahweh is a warrior god in a violent time. He was humanized through his Son, Jesus Christ, and finally, in the Gothic era, through the cult of Mary, which in one way or another opened the doors of the Italian Renaissance of the Trecento, in my opinion.
Exclusive cities, with a nationalist cult as the ideological center of life, are Spartans destined for extinction. They do not evolve. Let us remember how, in the time of Rome, of the Empire, Sparta had become a relic visited by the Latins to witness rituals as curious and archaic to them as the theft of the sacred cheese between two groups of Spartan youths. Romans who, on the other hand, had secularized and turned into a bloody spectacle the ritual sacrifice that was the combat of gladiators in the amphitheater. A strange combination, like that of the Protestant East India Company, whose motto was “Jesus Christ is good, but money is better”.
Gothic and its style associated with cathedrals, an adaptive mixture of the struggle and coexistence between two enemies in the Holy Land for control of a city that was thought of as a universal table of King Arthur of Camelot, is an image of how perpetual ideals are a source of conflict and at the same time guarantees of evolution, just as it was carried out in America conquered by the Spaniards, who used local divinities as a source of Christianization of the natives. Also, these ideals can be an image of Camelot, since this word means “swamp”, like Berlin, and can be a death trap for those who believe in these ideologies in an unalterable way. Arthur, with his mixed name, Beabear, in Breton and Roman, is the same image of a legendary historical character, of Baroque Baghdad.
#History
#Idealism
#UniversalLiterature
"(…). Creuen vosaltres que és fàcil inflar un gos?”, deia el boig de Cervantes,(…). Així escriu Larra en un dels seus articles. L’idealista de Cervantes va descriure un cavaller errant basat en un familiar seu que buscava justícia en un món injust, que se’n burlava d’ell i del seu criat. Un món revolucionari, pacífic, inexistent, crític i conciliador, més o menys tan crític com el propi Larra amb la seva societat contemporània.
Rusc (quarta part)
Les ciutats ideals han estat moltes i variades al llarg de la Història. Roma Quadrata, Jerusalem celestial, de forma arrodonida, un cercle perfecte, portat a la realitat en el pla de l’original Bagdad, Nínive, a Assíria, amb els seus carrers rectes per reflectir en el seu pla l’ordre rígid i l’autoritat del poder del NoIsshiakkum… Ciutats que per altra banda, implicaven incapacitats d’actualització d’ideologies i al mateix temps una voluntat d’universalitat excloents. Fins i tot la pròpia Jerusalem celestial ho és. Jahvè és un déu guerrer en una època violenta. Es va humanitzar a través del seu Fill, Jesucrist, i finalment en l’època del gòtic, a través del culte a Maria, la qual cosa va obrir d’un mode o altre les portes del Renaixement italià del Trecento italià, al meu parer.
Les urbs excloents, amb un culte nacionalista com a centre ideològic de vida són Espartes destinades a la seva extinció. No evolucionen. Recordem com en època de Roma, de l’Imperi, Esparta s’havia convertit en una relíquia a la qual acudien els latins a presenciar rits tan curiosos i arcaics per a ells com el del robatori del formatge sagrat entre dos grups de joves espartans. Romans que, per altra banda, havien laïcitzat i convertit en un espectacle sagnant el sacrifici ritual que era el combat de gladiadors a l’amfiteatre. Una estranya combinació, com la de la protestant Companyia de les Índies Orientals, el lema de la qual era “Jesucrist és bo, però el diner és millor”.
El gòtic i el seu estil associat a les catedrals, mescla adaptativa, de la lluita i coexistència entre dos enemics a Terra Santa pel control d’una ciutat que era pensada com una taula universal del Rei Artur de Camelot és una imatge de com els idealismes perpetus són font de conflicte i al mateix temps garanties d’evolució, tal i com es va dur a terme a l’Amèrica conquistada pels espanyols, que van usar les divinitats locals com a font de cristianització dels nadius. També, aquests idealismes poden ser una imatge de Camelot, ja que aquesta paraula significa “pantà”, igual que Berlín, i pot ser una trampa mortal per a qui creu en aquestes ideologies de mode inalterable. Artur, amb el seu nom mixt, Osos, en bretó i romà, és una mateixa imatge de personatge històric llegendari , de barroc bagdadí.
#Història
#Idealisme
#LiteraturaUniversal



Comentarios
Publicar un comentario